Catalunya regula el lloguer amb una intensitat que no té cap altre mercat de l’Estat, però continua sense estadístiques de lloguer oficials que diguin quant paga realment un llogater quan signa el contracte. No ho dic jo: ho van dir economistes, notaris i registradors al V Congrés Nacional de l’Habitatge d’APCE, celebrat a Barcelona.
Legislar a les fosques
La taula rodona «Vivienda: los datos hablan», recollida per idealista/news, va reunir el catedràtic d’Economia de la Universitat Pompeu Fabra José García Montalvo, el vicesecretari general tècnic d’APCE Catalunya Carles Sala, el director general del Centre Tecnològic del Notariat Alberto Martínez Lacambra, el director d’EsadeEcPol Jorge Galindo i el degà dels Registradors de Catalunya, Vicente J. García-Hinojal.
El diagnòstic va ser compartit. García Montalvo va resumir-ho sense matisos: es legisla sobre el lloguer cada setmana, però no se sap res del preu de tancament dels contractes. «Vamos a ciegas», va dir. Va proposar una enquesta específica del preu del lloguer i va recordar que les fiances no són una font del tot fiable, perquè no totes es dipositen. Carles Sala hi va afegir que no es coneix «la verdad de las rentas» i que sense dades de qualitat no es pot diagnosticar, legislar ni avaluar.
Aquesta és la qüestió de fons. Una política pública que no es pot mesurar tampoc no es pot corregir. Si el legislador no sap quin preu s’ha pactat realment, no pot saber si un topall funciona, si desplaça l’oferta cap a altres fórmules o si simplement fa desaparèixer habitatges del mercat formal. Ho vaig argumentar quan vaig analitzar la Llei de l’Habitatge a Catalunya 2026: la norma pot tenir bones intencions, però sense un sistema de mesura independent no hi ha manera d’avaluar-ne els efectes.
Què tenim i què ens falta en estadístiques de lloguer
Seria injust dir que no hi ha cap dada. La Generalitat publica, amb periodicitat trimestral i per municipis, l’explotació estadística de les fiances de lloguer dipositades a l’Incasòl. És una font útil, i a Catalunya ens hi hem acostumat. Però té el límit que el mateix congrés va assenyalar: només recull els contractes que han dipositat la fiança. El que queda fora del registre, queda fora de l’estadística.
Per la seva banda, els portals publiquen preus d’oferta, no de tancament. Un anunci diu el que demana el propietari, no el que acaba pagant el llogater després de negociar. En més de 25 anys treballant a les Terres de l’Ebre he vist moltes vegades que la distància entre una cosa i l’altra no és trivial, i que canvia segons el tipus d’habitatge, la zona i el moment.
El contrast amb la compravenda és evident. Com va remarcar Martínez Lacambra, el mercat de compravenda està monitoritzat; el lloguer, en canvi, és on hi ha «nebuloses». Les escriptures passen per notaria i pel Registre, i això genera una informació sistemàtica que el lloguer no té. García-Hinojal va destacar precisament les estadístiques públiques que ja existeixen sobre compravendes, hipoteques i mida de les llars.
Les dades desmunten alguns relats
Quan hi ha dades fiables, els debats canvien. Un exemple: el discurs que atribueix la crisi de l’habitatge a les empreses que «acaparen» pisos. Al congrés, Martínez Lacambra ho va qualificar de fals i va explicar que les persones jurídiques van desinvertir uns 12.000 habitatges a Catalunya el 2025.
La xifra quadra amb l’informe «Radiografia del mercat de l’habitatge a Catalunya 2007-2025», elaborat amb dades notarials i presentat el mes de març al Col·legi d’Economistes. Segons aquest informe, el 2025 les empreses van vendre a Catalunya 25.969 habitatges i en van comprar 13.959: un saldo negatiu de 12.010. Venen gairebé el doble del que compren. A la ciutat de Barcelona, el saldo net va ser de 1.705 habitatges venuts per sobre dels comprats.
No pretenc treure’n conclusions definitives. Però sí que il·lustra una cosa: quan una dada és pública i verificable, el debat se centra en els fets i no en els prejudicis. Jorge Galindo ho va dir clar: les xifres són necessàries per fixar objectius. I García-Hinojal va advertir que els apriorismes ideològics estan portant a acumular cada vegada més legislació, i no sempre eficient.
Què hauria de passar a partir d’ara
La proposta del congrés és raonable i no hauria de ser motiu de confrontació: una estadística oficial de lloguers tancats, elaborada amb metodologia pública i independent de qui legisla. García Montalvo va explicar que forma part del comitè que elabora el nou Pla Estadístic Nacional i que vol que hi entrin les dades immobiliàries. És una oportunitat que no s’hauria de perdre.
Mentrestant, la recomanació per a qui ha de decidir és la de sempre: desconfieu de qualsevol xifra única i genèrica. Ni el preu d’un anunci ni una mitjana autonòmica expliquen el mercat d’un barri de Tortosa o d’Amposta. El context local i el coneixement directe de les operacions continuen sent imprescindibles. Ho he defensat quan he parlat de la cronificació de la crisi de l’habitatge i quan he plantejat si convé comprar o llogar: les decisions s’han de prendre amb dades concretes, no amb titulars.
Si estàs valorant llogar, comprar o posar el teu habitatge al mercat a les Terres de l’Ebre i vols contrastar-ho amb informació real de la zona, parlem-ne.
Font: idealista/news (8/10/2026); Nació Digital, dades del Col·legi de Notaris (13/3/2026); Ara; Generalitat de Catalunya – Registre de fiances de l’Incasòl; ICAB – V Congrés Nacional d’Habitatge APCE.
Pere Gavaldà Vallverdú, agent immobiliari APAI-436
