El regidor de Roquetes Josep Maria Beltran escriu que la crisi de l’habitatge ho arrasa tot. Comparteixo una part del seu diagnòstic: el parc públic no hi és, i fa massa anys que no hi és. Però quan parla del lloguer privat i de l’habitatge buit, crec que les receptes que defensa no resolen el problema que ell mateix descriu.
On coincidim: el parc públic és l’assignatura pendent
En el seu article al Setmanari l’Ebre, Beltran sosté que la insuficiència de les polítiques públiques d’habitatge és la causa de fons de la convocatòria d’eleccions generals per al 29 de novembre, després que el Congrés rebutgés dos decrets sobre protecció social de l’habitatge i estabilitat dels contractes de lloguer. No entraré en aquesta lectura política, que correspon a altres fòrums. M’interessa més la part local del seu text.
Hi afirma que el govern municipal de Roquetes no ha comprat sòl públic, ni l’ha requalificat o urbanitzat, ni s’ha presentat a la Llei de Barris. No em correspon auditar l’acció d’un ajuntament concret, però sí puc dir una cosa que veig des de fa més de 25 anys a les Terres de l’Ebre: cap administració, de cap color ni de cap nivell, ha fet els deures en habitatge públic. Ni l’Estat, ni la Generalitat, ni la majoria de municipis. Aquest és el punt d’acord, i no és menor. Ho he escrit altres vegades quan he parlat de la cronificació de la crisi de l’habitatge: un problema estructural no se soluciona amb mesures conjunturals.
Un parc públic de lloguer és el que permet als ajuntaments oferir alternatives reals a qui no pot accedir al mercat lliure. Sense sòl, sense planejament i sense inversió sostinguda, no hi ha parc públic possible. Aquí el regidor i jo diem el mateix.
Zona tensionada des del 2024: què ha resolt el topall?
La discrepància arriba amb el lloguer privat. Roquetes és zona de mercat residencial tensionat per la Resolució TER/800/2024. Segons les xifres que aporta el mateix Beltran, el 2025 el lloguer hi va pujar un 12,7%, mentre que els salaris ho feien un 3,2%. Són dades de l’autor, no contrastades.
Ara bé, si les prenem com a bones, la conclusió és incòmoda per a qui defensa la limitació de preus com a eina central. Amb la declaració de zona tensionada vigent, el lloguer hauria pujat gairebé quatre vegades més que els sous. La pregunta és inevitable: què ha resolt el topall?
La meva resposta, des de la pràctica diària, és que un topall no construeix cap habitatge, no rehabilita cap pis tancat i no dona cap seguretat al propietari que dubta si llogar o no. Pot regular el preu d’un contracte, però no augmenta el nombre de contractes. Si el mercat té poca oferta, la tensió es trasllada a altres llocs: a l’oferta que desapareix, a les condicions d’accés o a contractes que no reflecteixen el que realment passa. Per saber-ho del cert caldria una dada que ara no tenim. Ho vaig desenvolupar a Tres anys de fracàs, i ara hi tornen?, i l’experiència de Roquetes, segons les xifres del mateix regidor, no em fa canviar d’opinió.
Més de 500 pisos tancats: per què hi ha habitatge buit?
Beltran també afirma que a Roquetes hi ha més de 500 habitatges buits. No dubto que n’hi hagi molts. Habitatge buit n’hi ha, tant per vendre com per llogar. La qüestió és per què continua buit.
Si he de dir el que veig a l’oficina, el principal problema és que els preus no són els adequats per al mercat. Molts propietaris pretenen forçar la màquina aprofitant l’escassetat d’habitatge lliure, i acaben cremant el seu propi producte. Un pis que surt a un preu fora de mercat passa setmanes i mesos anunciat. Els compradors i els llogaters el veuen una vegada i una altra, i quan finalment el preu baixa, ja arrossega la sospita: «si fa tant de temps que hi és, alguna cosa deu tenir». El propietari, mentrestant, ha perdut ingressos i ha deixat un actiu tancat i deteriorant-se.
Això no ho resol cap decret. És una qüestió de criteri, d’informació i de confiança. Els agents tenim aquí una responsabilitat: dir la veritat sobre el preu, encara que el propietari no la vulgui sentir.
Què necessita aquest propietari per llogar
Si l’objectiu compartit és que aquests pisos tornin al mercat, cal preguntar-se què necessita el propietari per fer el pas. Des de la meva experiència, quatre coses:
- Un preu realista, ajustat al que el mercat local pot pagar, no al que l’escassetat sembla permetre.
- Seguretat jurídica: normes estables que no canviïn a cada legislatura. El rebuig dels dos decrets i la convocatòria electoral mostren fins a quin punt el marc és inestable.
- Garanties de cobrament i de recuperació de l’habitatge en un termini raonable si les coses van malament.
- Facilitats per rehabilitar, perquè una part de l’habitatge buit no es pot llogar en l’estat en què es troba.
Res d’això s’aconsegueix amb més restriccions. S’aconsegueix amb incentius, amb tràmits àgils i amb una administració que acompanyi en lloc de sospitar. I, al costat d’això, cal més oferta. A Tortosa, per exemple, ja vaig explicar que hi ha un sol promotor i cap altra obra nova. Sense sòl disponible i sense promoció, pública i privada, l’escassetat continuarà alimentant els preus inflats que mantenen tancats els pisos.
Coincideixo, doncs, amb el regidor Beltran que fa falta comprar sòl, planificar i construir parc públic. Discrepo que la solució al lloguer privat passi per limitar preus. Dos anys de zona tensionada a Roquetes, amb les xifres que ell mateix aporta, haurien de fer-nos reflexionar a tots.
Si teniu un habitatge tancat i voleu saber a quin preu real es pot vendre o llogar a les Terres de l’Ebre, o si busqueu on viure i voleu una lectura honesta del mercat, podeu contactar amb la nostra oficina de Tortosa. Us en parlarem amb dades i sense promeses fàcils.
Pere Gavaldà Vallverdú, agent immobiliari APAI-436
Font: Josep Maria Beltran Subirats, «El tsunami de l’habitatge ho arrasa tot», Setmanari l’Ebre, 8 d’octubre de 2026.
