Tres anys de fracàs
i tornen amb una llei nova.
Fins quan?

Fa tres anys ens van vendre la Llei d’Habitatge com la solució definitiva. Preus continguts, lloguer assequible, accés garantit. Ho vam sentir tot. I el resultat és documentat, mesurat i incontestable.

Les dades que el govern no explica

Llegiu-ho una altra vegada: menys oferta, preus més alts, més competència entre llogataris. Exactament el contrari del que prometien.

Però el govern català no ho explica així. El govern compta els habitatges nous que entren al mercat i calla sobre els que en surten. És una manipulació estadística per omissió: tècnicament no menteixen, però el saldo net és devastador.

El mercat que avisa i ningú escolta

I les primeres senyes ja eren visibles des del principi. Fins i tot en el primer trimestre sencer d’aplicació de la contenció de rendes a Catalunya, quan els preus van baixar un 5%, l’oferta ja es va desplomar un 17% segons les dades de l’Incasòl, l’Institut Català del Sòl.

Font: Incasòl, segon trimestre 2023

El mercat va enviar un senyal inequívoc des del primer moment. Ningú no el va voler escoltar.

La porta d’escapament que el govern va obrir sense voler

Perquè, on van els habitatges que surten del mercat de lloguer permanent? El propi govern ho ha hagut d’admetre en l’exposició de motius del seu Decret Llei 6/2024: els lloguers de temporada s’han convertit en la principal via d’escapament dels propietaris, ja que escapen del límit de preus i permeten treure l’habitatge del mercat habitual sense infringir cap llei.

Font: Decret Llei 6/2024, Generalitat de Catalunya

Dit d’una altra manera: la regulació no ha eliminat l’oferta, l’ha desplaçada cap a formats que el govern no controla. I ara volen regular també aquells formats. I després, els que vinguin després. La cadena no té fi.

Les dades territorials ho confirmen: Catalunya registra una de les caigudes més importants de lloguer habitual de tot l’Estat, fins i tot en contextos on s’han retirat milers de llicències turístiques. La regulació no ha alliberat habitatge. El mercat s’ha reordenat al voltant dels formats no intervinguts.

Font: Catalunya Press, abril 2026, citant informe del Col·legi de Registradors

A més, els administradors de finques alerten que el mecanisme de la reconducció tàcita — propietaris que eviten renovar contractes per no quedar atrapats per la regulació — ja afecta el 29% dels habitatges gestionats, 23 punts més que el 2015. Una tendència que s’accelera directament des de l’aprovació de la llei del 2023.

Font: Betevé / Agència Catalana de Notícies, març 2026

Un nou paquet. Les mateixes promeses.

Un nou «acord complementari», nova roda de premsa, nova Direcció General, 2.500 milions promesos i una altra proposició de llei al forn. Tot plegat per resoldre un problema que les seves pròpies polítiques han agreujat any rere any.

Això no és govern. És reincidència.

L’Europa que trien i la que no citen

El pretext és Europa. Diuen que s’emmirallen en els models europeus d’habitatge. Però quina Europa trien? La dels titulars còmodes, no la dels resultats incòmodes. Els països europeus que han aconseguit habitatge assequible de veritat — Àustria, Països Baixos, Finlàndia — ho han fet construint durant dècades, amb inversió pública real i sostinguda, amb seguretat jurídica per als propietaris i planejament urbanístic predictible. No han limitat qui pot comprar. Han augmentat l’oferta fins que els preus han cedit per la seva pròpia lògica.

Regulats vs. no regulats: la comparativa demolidora

La correlació entre intervenció i destrucció d’oferta és tan clara que fa vergonya haver-la d’explicar.

Restringir la compra no construeix cap pis. No desencalla solars aturats per traves urbanístiques. No accelera cap llicència d’obra. No mobilitza cap habitatge buit. L’únic que aconsegueix és consolidar la idea que a Catalunya tenir una propietat és un risc: que les regles canvien, que els drets es retallen i que el proper govern ho pot tornar a modificar tot. Amb aquest missatge, la inversió fuig. I quan la inversió fuig, l’oferta s’estanca. I quan l’oferta s’estanca, els preus no baixen mai.

Tres anys. Una llei nova. Fins quan?

Tres anys de dades. Tres anys d’evidència. I la resposta és una llei nova.

Fins quan hem de permetre que es governi així? Fins quan hem d’acceptar que el fracàs es premi amb més poder regulatori? Fins quan hem de veure com es destrueix oferta de lloguer en nom de protegir els llogataris?

El problema de l’habitatge és real. La gent que no pot pagar un lloguer mereix solucions reals. No mereix ser l’excusa per a la propera campanya electoral.

Les dades citades provenen de fonts públiques i verificables: Idealista (balanç tres anys Llei d’Habitatge, maig 2026), Incasòl (Institut Català del Sòl), Decret Llei 6/2024 de la Generalitat de Catalunya, Col·legi de Registradors i Agència Catalana de Notícies.