Barcelona legisla.
Les Terres de l’Ebre paguen.
Hi ha una paradoxa que qualsevol professional immobiliari del territori català coneix bé però que rarament s’articula en veu alta: les decisions que afecten el mercat de l’habitatge a les Terres de l’Ebre es prenen a Barcelona, per polítics que pensen en Barcelona, amb dades de Barcelona i per resoldre problemes de Barcelona.
El problema és que Barcelona no és Catalunya. I legislar com si ho fos té conseqüències reals sobre mercats, persones i municipis que no comparteixen ni la dimensió, ni la tensió, ni les causes del problema que es pretén resoldre.
La mesura estrella: cancel·lar llicències turístiques
L’Ajuntament de Barcelona ha pres la decisió de no renovar les llicències d’habitatge d’ús turístic quan vencin. La mesura es presenta com una solució a la crisi de l’habitatge: si els pisos turístics tornen al mercat residencial, hi haurà més oferta i els preus baixaran.
El raonament és intuïtivament atractiu. El problema és que no aguanta un escrutini mínim.
Font: Col·lectiu d’Agents i Administradors de Finques
En el millor dels escenaris possibles — que tots aquells pisos tornessin immediatament al mercat de lloguer residencial, cosa que no és ni probable ni garantida — l’impacte sobre els preus seria estadísticament irrellevant. No resoldrà la crisi. Ni de lluny.
Però sí que farà una cosa: eliminarà una font d’ingressos legítima de milers de propietaris que van invertir, van obtenir llicències legals i van gestionar els seus actius dins del marc normatiu vigent. Una decisió retroactiva que afecta drets adquirits i que difícilment resistirà els tribunals a llarg termini.
La solució que ningú ha proposat
Mentre es debat obsessivament sobre l’1% turístic, hi ha una dada que el sector coneix però que l’agenda política ignora: s’estima que a Barcelona hi ha al voltant de 30.000 activitats econòmiques instal·lades en habitatges residencials — oficines, consultories, despatxos professionals, centres de formació, entre d’altres.
Trenta mil negocis ocupant espai residencial en una ciutat on l’habitatge és el recurs més escàs.
Aquests usos no estaven previstos quan es van construir els edificis. Generen un desgast superior dels elements comuns que no es reflecteix en les quotes de comunitat. I ocupen metres quadrats que, en molts casos, podrien ser vivendes.
«Mentrestant, els centres urbans estan plens de locals comercials buits. Locals que van perdre la seva funció quan el petit comerç va claudicar davant dels centres comercials i el comerç en línia.»
La pregunta és evident: per què no traslladem els negocis dels habitatges als locals buits?
Una proposta concreta
No cal prohibir res. Cal crear les condicions perquè el moviment sigui racional i progressiu.
Per als negocis que decideixin traslladar-se: llicències d’activitat àgils, bonificacions fiscals a l’IBI dels locals comercials rehabilitats i ajudes a la reforma per adequar l’espai.
Per als que decideixin quedar-se en habitatge residencial: les comunitats de propietaris haurien de tenir reconegut legalment el dret d’augmentar la quota comunitària als usuaris comercials — perquè el desgast que generen és real i no el paguen. Els requisits d’instal·lació haurien d’incrementar-se progressivament fins equiparar-los als d’un local comercial convencional.
L’efecte seria doble: alliberar habitatge residencial i reactivar locals comercials buits que avui contribueixen a la mort dels centres urbans. Dues crisis resoltes amb una sola mesura ben dissenyada.
El problema de fons: Barcelona no és Catalunya
Tot això es podria debatre i implementar de forma intel·ligent si la política d’habitatge catalana tingués la capacitat de distingir entre realitats tan diferents com el Barri Gòtic i Godall, entre l’Eixample i Deltebre, entre la pressió turística del centre de Barcelona i el mercat local de Tortosa.
Però no ho fa. Quan es legisla sobre habitatge a Catalunya, es legisla pensant en Barcelona. Els recursos econòmics es concentren a Barcelona. Les decisions es prenen a Barcelona. I les normatives resultants s’apliquen de forma uniforme a tot el territori, sense distingir entre la tensió real del mercat metropolità i la realitat completament diferent dels mercats comarcals.
Porto 25 anys al mercat immobiliari d’aquest territori. La crisi de l’habitatge aquí no és de preus disparats pel turisme. És de manca d’oferta, de sòl no planificat, de joves que marxen perquè no troben on viure. Les solucions que necessitem no es cuinen a Barcelona. Però és allà on es decideix si les tindrem o no.
Pere Gavaldà Vallverdú és agent immobiliari col·legiat (APAI-436, AICAT 13635) i opera al mercat de Tortosa i les Terres de l’Ebre des de fa més de 25 anys. Les opinions expressades en aquest article són pròpies i no representen cap organització professional.
