Opinió  ·  Política  ·  Habitatge

Quan la propaganda val més que l’habitatge.

Hi ha una forma molt específica de cinisme polític: gastar diners públics per anunciar que el problema ja està resolt, quan el problema no només no està resolt sinó que tu mateix l’has empitjorat. A Barcelona ho estem veient en directe.

L’Ajuntament ha llançat una campanya publicitària —pagada amb els impostos de tots— per anunciar que el 2028 s’eliminaran les llicències de pisos turístics. Cartells. Fanals. Façanes. Una operació de comunicació a gran escala per projectar la imatge d’un govern que actua davant la crisi de l’habitatge.

El màrqueting electoral pagat per tothom

El problema és que els apartaments turístics representen aproximadament l’1% del parc d’habitatge de Barcelona. I la crisi de l’habitatge és real, profunda i estructural. Fer coincidir les dues coses —i gastar-hi diners públics per comunicar-ho— no és gestió. És màrqueting electoral.

Quan un govern finança amb diner públic la difusió d’una mesura que encara no s’ha implementat, que afecta un percentatge marginal del problema real i que es presenta com la solució, no estem davant d’una política d’habitatge. Estem davant d’una operació de relat.

Els números que la publicitat amaga

Barcelona necessita construir prop de 10.000 habitatges nous a l’any per equilibrar el mercat. En construeix, de mitjana, 3.200. Un terç del necessari. A escala metropolitana, els estudis estimen que farien falta entre 200.000 i 475.000 habitatges assequibles addicionals per descomprimir els preus.

Mentrestant, la llei de contenció de lloguers —aprovada amb la mateixa lògica de solucions ràpides i titulars fàcils— ha aconseguit el resultat oposat al promès: menys oferta, més competència entre llogataris, preus més alts. Zero capitals on hagin baixat.

Señalar un sector és fàcil i políticament rendible. Construir 10.000 habitatges a l’any és difícil. I difícil, en política, sovint es tradueix com: «preferim no fer-ho i buscar un altre culpable».

El patró que es repeteix

Cartells a cada portal. Missatge simple. Enemic identificat. Fotografia de campanya. I tot pagat per aquells mateixos ciutadans que seguiran sense poder pagar un lloguer quan arribi el 2028.

No és un problema exclusiu de Barcelona. És un patró. La política d’habitatge a Espanya porta dues dècades navegant entre regulacions que encongeixen l’oferta i campanyes que culpen el mercat dels resultats de la pròpia regulació. El cercle és perfecte:

• Crear escassetat impedint o retardant la nova construcció.
• Veure com els preus pugen com a conseqüència directa.
• Identificar un sector com a culpable i regular-lo visiblement.
• Anunciar l’acció amb diners públics. Molts diners públics.
• Tornar a començar.

El que no surt en cap cartell

Els professionals del sector immobiliari ho veiem cada dia. Les famílies que busquen on viure, també. El que no veiem —mai— és que cap d’aquestes campanyes pagades amb diner públic inclogui una sola dada sobre quants habitatges nous s’han construït, quants permisos s’han agilitzat, o quants metres quadrats de sòl s’han posat al mercat.

Perquè si poses aquestes dades en un cartell, no queda tan bé.

El problema real de l’habitatge és estructural: no es construeix suficient, atrapats entre l’escassetat de sòl, un excés de traves burocràtiques i una administració que ha confós la regulació amb la política activa d’habitatge. Fer créixer l’oferta de manera sostinguda és difícil. Fer cartells és ràpid, visible i, sobretot, finançat per tots nosaltres.

---

Més articles d’opinió