Els números que la llei no podia amagar

El portal immobiliari Idealista ha publicat el balanç dels tres anys de vigència de la Llei d’Habitatge: des de l’entrada en vigor, el preu del lloguer s’ha disparat gairebé un 31%, l’oferta s’ha reduït un 30% i la competència entre inquilins per llogar un habitatge s’ha més que duplicat (+119%).

Penseu-hi un moment. Cap. Ni una sola capital. La llei que havia de fer baixar els lloguers ha aconseguit que pugin a tot arreu, sense excepció.

Entre les ciutats amb topalls de preu, les pujades han estat:

Les ciutats intervingudes han pujat menys que la mitjana nacional, però han pujat igualment. I ho han pagat amb una destrucció d’oferta sense precedents.

La fugida del mercat: propietaris que marxen

La caiguda de l’oferta és el veritable desastre silenciós d’aquesta llei. Gairebé set de cada deu pisos de lloguer permanent han desaparegut del mercat de Barcelona en tres anys. Però el fenomen es repeteix a tot arreu on s’han aplicat topalls.

El contrast amb els mercats no intervinguts és eloqüent: a Màlaga, l’oferta ha caigut només un 3% en el mateix període. A València, un 8%. A Alacant, un 9%.

On no hi ha topall, l’oferta s’ha mantingut. On hi ha topall, l’oferta ha desaparegut. La llei ha expulsat els propietaris del mercat de lloguer permanent i els ha empès cap al lloguer turístic, temporal o per habitacions — que no estan subjectes als mateixos controls. Resultat paradoxal: la norma dissenyada per protegir els inquilins ha reduït dràsticament el nombre de pisos als quals poden accedir.

Per què passa això? Aritmètica, no ideologia

Quan un propietari sap que no podrà actualitzar la renda a mercat, que qualsevol incidència amb l’inquilí pot tardar anys a resoldre’s judicialment, i que la llei li fixa el preu però no li elimina els costos —impostos, manteniment, IBI, comunitat—, la decisió racional és treure el pis del mercat de lloguer habitual.

No és avidesa. És càlcul. I la llei ha incentivat exactament aquest càlcul.

Els economistes del sector ho van avisar antes de votar la llei. L’experiència de països europeus que ja havien provat regulacions similars —Suècia, Berlín, Lisboa— ho avalava amb dades. Va ser ignorat. El resultat és que cada cop hi ha més persones buscant pisos de lloguer i, en canvi, hi ha menys oferta al mercat. La pressió sobre els pisos que queden disponibles s’intensifica, i els preus pugen precisament perquè l’escassetat és més gran que mai.

L’efecte a les Terres de l’Ebre: diferent, però present

El diagnòstic és el mateix: cal construir

El nombre de contractes de lloguer habitual s’ha desplomat més d’un 28% a Barcelona des que va entrar en vigor la llei. A tot Catalunya, en el mateix període s’ha passat de 34.981 a 26.416 contractes, una caiguda del 24,48%. I la tendència no mostra signes de revertir-se.

Malgrat tot, el debat públic continua girant al voltant de com regular els preus existents, no de com generar oferta nova. És el camí equivocat.

El problema de l’habitatge no es resoldrà fixant el preu dels pisos que ja existeixen. Es resoldrà posant nous pisos al mercat. Això requereix sòl planificat pels ajuntaments, llicències àgils per part de les comunitats autònomes, i incentius fiscals reals que facin rendible construir habitatge assequible per als promotors privats.

Cap d’aquestes mesures és popular. Cap dona titulars immediats. Cap produeix efectes visibles en dos anys. Però són les úniques que resolen el problema de fons. Tot el resta és gestió de la llista d’espera d’un sistema que fa tres anys va decidir repartir l’escassetat en comptes d’eliminar-la.