/supremo-registre-unic-lloguers-turistics/: El Tribunal Suprem ha tombat el Registre Únic estatal de lloguers turístics per manca de competència. Una victòria tardana per als propietaris amb llicències en regla. Pere Gavaldà, APAI-436.
Una victòria tardana:
el Suprem tomba el Registre Únic
de lloguers turístics
Ahir, 21 de maig de 2026, el Tribunal Suprem va dictar la sentència 620/2026. En substància: l’Estat espanyol no tenia competència per crear un registre únic nacional d’arrendaments de curta durada. Una cosa que qualsevol professional del sector ja sabia, o hauria d’haver sabut, abans que el Real Decreto 1312/2024 s’aprovés. Benvinguda sigui la resolució. Però convé dir-ho amb claredat: arriba tard, i el camí fins aquí l’han pagat propietaris de carn i ossos.
Anul·lat: El Registre Únic estatal d’arrendaments de curta durada (RD 1312/2024). L’Estat no tenia títol competencial per crear-lo.
Es manté: La finestreta única digital, les obligacions de transmissió de dades de les plataformes i la transmissió amb finalitats estadístiques.
Efecte a Catalunya: El RHAT (Registre de Turisme de Catalunya) torna a ser l’únic registre exigible. La Generalitat recupera plenament la competència.
Un Estat que cedeix competències però no resisteix la temptació de regular
El turisme és competència autonòmica. Això no és un detall tècnic: és una decisió política ferma, consolidada en dècades de transferències i legislació sectorial. Les comunitats autònomes regulen els habitatges d’ús turístic, gestionen els seus registres, fixen les condicions d’accés, recapten tributs propis i responen davant els seus ciutadans per les conseqüències d’aquesta regulació.
La Generalitat de Catalunya, per exemple, té el Registre de Turisme de Catalunya. Funciona. Existia. Era operatiu. I malgrat tot això, el govern central va decidir crear-ne un de propi, un «registre únic» estatal, superposat als autonòmics, amb una lògica difícil de sostenir jurídicament —com ara ha confirmat el Suprem— i amb una conseqüència pràctica absolutament kafkiana: les plataformes com Airbnb o Booking haurien pogut exigir un número de registre estatal per publicar anuncis, amb independència que el propietari complís perfectament tota la normativa autonòmica vigent.
L’Estat va cedir les competències en matèria de turisme amb tot el que impliquen: regulació, control, fiscalitat, registres. I anys després va decidir recuperar-ne una part per decret.
El Tribunal Suprem ha posat les coses al seu lloc. El Reglament europeu 2024/1028 obliga a adaptar els sistemes de registre existents, però en cap moment estableix que el procediment de registre en un Estat membre hagi de ser necessàriament de caràcter nacional. La distribució interna de competències és una qüestió interna de cada Estat, i cap reglament europeu la modifica.
La perla de les comunitats de propietaris
Però si hi ha un element que simbolitza fins a quin punt es va perdre el nord en tot aquest procés, és el que es va introduir en paral·lel amb la Llei d’Habitatge: la possibilitat que les comunitats de propietaris vetessin per majoria qualificada l’activitat turística d’un veí.
Pensem-ho un moment. Un propietari, amb la llicència corresponent, amb el número de registre autonòmic en regla, complint tota la normativa fiscal i sectorial… podia veure com uns veïns decidien que el seu pis ja no podia ser llogat a turistes. Per sobre de la llei autonòmica. Per sobre de la seva condició de propietari.
Aquesta no és regulació. Això és delegar la política pública en assemblees de veïns amb interessos particulars, de vegades legítims, però mai representatius de l’interès general. El dret de propietat no pot quedar subjecte al vot de l’escala.
El cost humà d’una política legislativa temerària
Podríem parlar d’invasió competencial, de manca de rang normatiu adequat, de contradicció amb el Reglament europeu. Podríem fer-ho, i seria pertinent. Però el que no podem deixar de banda és que darrere de cada propietari afectat hi ha una decisió de vida real.
Persones que van comprar un habitatge —amb l’estalvi de molts anys, amb una hipoteca que paguen cada mes— i que van destinar-lo a oferir serveis turístics de manera legal, professional i declarada. Persones que de cop es van trobar en un llimb jurídic: sense saber si podien publicar l’anunci, si la plataforma els donaria de baixa, si necessitaven un nou tràmit o si la comunitat de propietaris els podia bloquejar sense avís previ.
Legislar des de la còmoda butaca del Parlament sense tenir un coneixement mínim del sector al qual afectaran les teves decisions no és un error. És una temeritat. I la temeritat, en qui exerceix el poder legislatiu, és sinònim d’irresponsabilitat.
Angoixa. Incertesa. I en molts casos, pèrdues econòmiques reals per temporades gestionades amb restriccions innecessàries. Això és el que costa legislar sense conèixer el sector.
Ara, a refer el camí
La sentència 620/2026 ens retorna a la lògica correcta: les comunitats autònomes regulen el turisme, l’Estat pot coordinar dades i estadístiques, però no pot crear un registre paral·lel que buidi de contingut les competències cedides fa dècades.
A Catalunya, el marc torna a ser el RHAT i la normativa sectorial de la Generalitat. Les plataformes hauran d’adaptar les seves exigències. I els propietaris que van viure mesos d’incertesa poden, almenys, respirar.
Però que quedi dit: una resolució judicial no és una reparació. És, en el millor dels casos, una rectificació. El dany ja s’ha fet. I la propera vegada que una administració tingui la temptació de regular un sector que no coneix des de Madrid, convindria que llegís primer les competències, i després, si escau, consultés els professionals que l’han de suportar.
Tens un habitatge d’ús turístic a les Terres de l’Ebre i vols saber com t’afecta aquest canvi normatiu? Consulta’ns sense compromís.
Parla amb en Pere · WhatsApp